Dilluns… dilluns amb dret a ser diumenge, dilluns amb ganes de ser divendres. Dilluns amb núvols al cap, amb pluja als ulls i amb pedres als peus. Dilluns d’arribar a casa a les 20:33 i posar-te a escoltar Ben Harper. Dilluns d’aixecar-te tard i arribar encara més tard a lloc. Dilluns de ressaca de no haver fet res el cap de setmana... Dilluns de notícies bones i dolentes. Dilluns amb la calma. Dilluns de lleganyes. Dilluns de primer examen del curs. Dilluns d'inventari de sentiments. Dilluns de "ostia puta...". Dilluns de feina a mig fer, de mirades incomplertes, de somriures a mig gas i de discussions inútils. Dilluns de buscar i no trobar. Dilluns calurós amb bufanda nova. Di, di, di... lluns, lluns, lluns.
lunes 13 de octubre de 2008
martes 23 de septiembre de 2008
sóc una puta.
Puta apatia.
Si, puta apatia de merda.
Apatia durant 22 hores al dia. Les 2 hores restants són quan tinc somnis pujadets de to. Que si, que en tinc, en tinc molts i just quan ha de sonar el despertador. Puto despertador. I tinc més somnis, sí, però els altres no em fan sentir res, simplement apatia, pura apatia, o ganes de plorar. O simplement no me'n recordo. Puta memòria.
I ja s'ha acabat l'estiu(às), puta tardor. Putos dilluns... i dimarts, dimecres, dijous i divendres. Puta pluja (i mira que m'agrada, doncs ara puta). Puta tornar a casa a les 10 del vespre i tenir munts de feina per fer. Puta feina. Putos ulls humits. Putes cançons tristes...
Ara ha arribat el moment on toca replantejar-s'ho tot. Passat, present i, sobretot, futur. Passat semi genial fins al moment, present amb molta pressió i estrés per tot arreu, futur moooolt incert... i molta apatia acumulada. Tota la que no ha aparegut durant l'any, treu el cap ara. Puta apatia, collons.
I, què cony, ho diré, perquè me'n moro de ganes, i perquè... sí. Sembla que tothom al meu voltant s'hagi posat d'acord per trobar l'amor. Amor d'aquell encarmelat i enganxós que mola tant quan el vius des de dins però que si el veus des de fora et fa morir-te de fàstic i enveja. Sí, vosaltres, tots i cadascun de vosaltres em feu fàstic i enveja. Més enveja que fàstic.
Putos dies dolents que fan pensar en absurditats. Putes setmanes dolentes, en el meu cas. Putes classes, putes 8:30 del matí, puto no dormir a la nit i puta perdre hores intentant fer la siesta sense èxit.
Això sí, he deixat de ser pastissera d'una vegada per totes... hola diumenges dormint la mona, benvinguts sigueu després de 2 anys i 5 mesos. That makes me happy.
Puta jo i puto/a qui hagi arribat fins al final d'aquesta puta pataleta d'adolescent (sí) que m'ha agafat de cop i volta. Me'n vaig en companyia de Clara Campoamor. Puta Clara Campoamor.
Si, puta apatia de merda.
Apatia durant 22 hores al dia. Les 2 hores restants són quan tinc somnis pujadets de to. Que si, que en tinc, en tinc molts i just quan ha de sonar el despertador. Puto despertador. I tinc més somnis, sí, però els altres no em fan sentir res, simplement apatia, pura apatia, o ganes de plorar. O simplement no me'n recordo. Puta memòria.
I ja s'ha acabat l'estiu(às), puta tardor. Putos dilluns... i dimarts, dimecres, dijous i divendres. Puta pluja (i mira que m'agrada, doncs ara puta). Puta tornar a casa a les 10 del vespre i tenir munts de feina per fer. Puta feina. Putos ulls humits. Putes cançons tristes...
Ara ha arribat el moment on toca replantejar-s'ho tot. Passat, present i, sobretot, futur. Passat semi genial fins al moment, present amb molta pressió i estrés per tot arreu, futur moooolt incert... i molta apatia acumulada. Tota la que no ha aparegut durant l'any, treu el cap ara. Puta apatia, collons.
I, què cony, ho diré, perquè me'n moro de ganes, i perquè... sí. Sembla que tothom al meu voltant s'hagi posat d'acord per trobar l'amor. Amor d'aquell encarmelat i enganxós que mola tant quan el vius des de dins però que si el veus des de fora et fa morir-te de fàstic i enveja. Sí, vosaltres, tots i cadascun de vosaltres em feu fàstic i enveja. Més enveja que fàstic.
Putos dies dolents que fan pensar en absurditats. Putes setmanes dolentes, en el meu cas. Putes classes, putes 8:30 del matí, puto no dormir a la nit i puta perdre hores intentant fer la siesta sense èxit.
Això sí, he deixat de ser pastissera d'una vegada per totes... hola diumenges dormint la mona, benvinguts sigueu després de 2 anys i 5 mesos. That makes me happy.
Puta jo i puto/a qui hagi arribat fins al final d'aquesta puta pataleta d'adolescent (sí) que m'ha agafat de cop i volta. Me'n vaig en companyia de Clara Campoamor. Puta Clara Campoamor.
viernes 12 de septiembre de 2008
no somrius no vius
Dies de reflexions, de pensar què val la pena i què no, dies de llàgrimes i somriures, d'adonar-se de moltes coses, de deixar de patir, de tornar començar una vida que feia mesos que haviem deixat enrera, de petons i mossegades, d'esmorzars al llit, de dormir molt poc, de veure a gent que feia temps que no veia...
Ja començava a pensar que la vida no era una muntanya russa, i que si ho era la meva feia molt de temps que estava pujant sense parar i que allò no podia ser pas... i arriba un dilluns, intentes recuperar (moltes) hores de son estirada al sofà, i una trucada t'avisa que la gran baixada acaba d'arribar, que t'agafis on puguis o sortiras volant. Però mentre baixes a marxes forçades, sents un aire fresc a la cara i penses que allò no està tan malament, i tampoc pots arribar més enllà del terra... saps que tornaràs a pujar, ho tornaràs a fer perquè no tens més remei; ja t'has acostumant a les bones vistes...
I ara torna la rutina, i jo em queixo, m'indigno, tanco els ulls molt fort dessitjant tornar a mitjans de juny, tremolo quan veig bolígrafs, papers quadriculats... i a sobre he notat que torno a mirar el mòbil sempre, continuament... mala senyal. Molt mala senyal... no vull tornar a ser dependent de res ni ningú.
Però ves, he de dir que sóc feliç, que duc un somriure pintat amb pintura permanent i que brilla a la obscuritat, que tinc una capsa plena de Ferrero Rocher al meu costat, que estic escoltant el CD nou d'Extremoduro i que aquest dissabte veurem La Pegatina per segon cop aquest estiu... i quines ganes. Akjndsakjhuj!
Ja començava a pensar que la vida no era una muntanya russa, i que si ho era la meva feia molt de temps que estava pujant sense parar i que allò no podia ser pas... i arriba un dilluns, intentes recuperar (moltes) hores de son estirada al sofà, i una trucada t'avisa que la gran baixada acaba d'arribar, que t'agafis on puguis o sortiras volant. Però mentre baixes a marxes forçades, sents un aire fresc a la cara i penses que allò no està tan malament, i tampoc pots arribar més enllà del terra... saps que tornaràs a pujar, ho tornaràs a fer perquè no tens més remei; ja t'has acostumant a les bones vistes...
I ara torna la rutina, i jo em queixo, m'indigno, tanco els ulls molt fort dessitjant tornar a mitjans de juny, tremolo quan veig bolígrafs, papers quadriculats... i a sobre he notat que torno a mirar el mòbil sempre, continuament... mala senyal. Molt mala senyal... no vull tornar a ser dependent de res ni ningú.
Però ves, he de dir que sóc feliç, que duc un somriure pintat amb pintura permanent i que brilla a la obscuritat, que tinc una capsa plena de Ferrero Rocher al meu costat, que estic escoltant el CD nou d'Extremoduro i que aquest dissabte veurem La Pegatina per segon cop aquest estiu... i quines ganes. Akjndsakjhuj!
jueves 4 de septiembre de 2008
un any més...
...de Festa Major Vilafranquina.
La setmana del 25 d'agost tot començava a ser palpable; sortir al carrer i veure les cares de la gent, començar a veure els aparadors amb mocadors vermells i verds amb puntets blancs, sentir les gralles de la capta pels carrers i, si hi posaves una mica d'imaginació, ja podies olorar la pòlvora dels diables i escoltar les cançons dels balls... l'únic tema que ocupava tant boques com cervells era la Festa Major més esperada i estimada de l'estiu.
I com no, aquí les festes no comencen el dia indicat, sino un parell de nits abans per anar obrint boca... ole pels Falconetis, que van fer de la nit del 27 una gran nit en companyia de l'Orquestra Mitjanit, anticipant-nos als seus 50 i a la festa grossa que ja podiem anar olorant.
Després va venir la del 28, i amb ell el pregó (que no vaig escoltar per qüestions de curro...) el primer festival de música vilafranquina amb Cesk Freixas, W.A.R, Musaranya i no se quins més... la veritat és que no vaig parar massa atenció perquè les converses amb gent que m'envoltaven estaven sent massa especials com per fotre'm a mirar a un escenari uns quants pirats com llancen berridos a tort i a dret demanant l'independència i tot això... a mi aquest rotllo no em tira massa.
Total, ja havia arribat el dia 29, i m'encantaria poder explicar-lo com el 99% dels vilafranquins: a les 12 a plaça a punt per escoltar la Tronada i veure la primera cercavila, però ho hauré de fer des del punt de vista d'una currante... be, de fet des del d'una idiota integral: sentint el maleït pip pip d'una caixa de supermercat. No hi ha més. Però tampoc hi ha menys. I així tot el dia, mentre esperava que fossin les 10 de la nit per sortir d'aquell antro i començar a repartir candela.
Podria començar a explicar tot el que ha passat aquests 5 dies, i tot el que ha significat per a mi, però ara mateix m'acavo de llevar (a les 5 de la tarda) i vaig amb calces. No és una excusa, ho se, però simplement tinc zero ganes de fer-ho, així que només diré que la cosa prometia, i va cumplir al 120%.
Ara toca centrar-se mínimament, que ha estat un estiu amb molta festa, molta rumba, molt d'alcohol, molta gent maquíssima i molt de tot... be, menys TREC. Toca solventar la crisi post-festa major amb molt d'amor en vena, moltes pel·lícules monyes, i amb festa grossa els dos caps de setmana que queden i que faran que el dia 15 tinguem una encara més gran (si es pot) depressió post-(súper)vacacional, perquè vulguis o no, aquestes han estat unes súper vacances.
I com no, aquí les festes no comencen el dia indicat, sino un parell de nits abans per anar obrint boca... ole pels Falconetis, que van fer de la nit del 27 una gran nit en companyia de l'Orquestra Mitjanit, anticipant-nos als seus 50 i a la festa grossa que ja podiem anar olorant.
Després va venir la del 28, i amb ell el pregó (que no vaig escoltar per qüestions de curro...) el primer festival de música vilafranquina amb Cesk Freixas, W.A.R, Musaranya i no se quins més... la veritat és que no vaig parar massa atenció perquè les converses amb gent que m'envoltaven estaven sent massa especials com per fotre'm a mirar a un escenari uns quants pirats com llancen berridos a tort i a dret demanant l'independència i tot això... a mi aquest rotllo no em tira massa.
Total, ja havia arribat el dia 29, i m'encantaria poder explicar-lo com el 99% dels vilafranquins: a les 12 a plaça a punt per escoltar la Tronada i veure la primera cercavila, però ho hauré de fer des del punt de vista d'una currante... be, de fet des del d'una idiota integral: sentint el maleït pip pip d'una caixa de supermercat. No hi ha més. Però tampoc hi ha menys. I així tot el dia, mentre esperava que fossin les 10 de la nit per sortir d'aquell antro i començar a repartir candela.
Podria començar a explicar tot el que ha passat aquests 5 dies, i tot el que ha significat per a mi, però ara mateix m'acavo de llevar (a les 5 de la tarda) i vaig amb calces. No és una excusa, ho se, però simplement tinc zero ganes de fer-ho, així que només diré que la cosa prometia, i va cumplir al 120%.
Ara toca centrar-se mínimament, que ha estat un estiu amb molta festa, molta rumba, molt d'alcohol, molta gent maquíssima i molt de tot... be, menys TREC. Toca solventar la crisi post-festa major amb molt d'amor en vena, moltes pel·lícules monyes, i amb festa grossa els dos caps de setmana que queden i que faran que el dia 15 tinguem una encara més gran (si es pot) depressió post-(súper)vacacional, perquè vulguis o no, aquestes han estat unes súper vacances.
lunes 14 de julio de 2008
i volar sense motor
Primer de tot...
http://www.goear.com/listen.php?v=0c509af
(by the way, entrada pel 4 d'octubre a Barcelona en mano)
M'encanta sortir al carrer de nit amb pantalons curts i tirants, amb xancletes i un bolso estiuenc. L'estiu s'olora als carrers vilafranquins, la gent és feliç (o potser només m'ho sembla a mi), hi ha parelletes per tot arreu, a les deu encara es poden veure els últims raigs del sol, i a les cinc i mitja de la matinada ja pots començar a veure les cares iluminades per aquesta mateixa llum. I, què cony, l'estiu m'agrada! I m'agraden les festes a l'aire lliure, els concerts sota la lluna, i assentar-me al nostre lloc màgic de Santa Maria i que passi alguna cosa especial, i jugar a cartes a l'herva de la plaça, i les converses llargues de birra en mano, i buscar els escaroles, i passar tardes xerrant a la terrassa d'una geladeria, i fer videos amb heli, i posar-me les ulleres lluminoses i... ai!
L'estiu ha fet que em decideixi d'una vegada per totes; he decidit que el meu estat d'ànim es podrà resumir en un viva la vida constant.
He decidit vestir-me de sol, de colors i d'alegria. Potser ho faig per amagar als que m'envolten aquella espina que encara tinc clavada i que va desapareixent poc a poc, però que la seva punta va entrant i entrant, i el que entra moltes vegades ja no surt (i sino que li diguin al del talón i les mongetes...). He decidit fer vida mitjanament sana, reduir el consum de substàncies estupefaents només al cap de setmana (i, a la llarga, al zero). He decidit afrontar els dies amb un ampli somriure, intentar acceptar tots els plans que em proposin, mantenir la ment ocupada, anar a treballar amb ganes, organitzar alguna sortideta amb els amics, veure el got sempre mig plè i intentar acabar d'omplir-lo, no amagar-me del sol, aquest any vull posar-me morena, estar amb gent que fa temps que no veig, dedicar temps a aquells que se'l mereixen i disfrutar tot el que pugui i més. He decidit valorar el que m'envolta, aprendre a acceptar que el passat queda en el record i que el que espero amb moltes ganes ja arribarà.
Després d'un brutal Viña valencianitu, van venir unes festes del barri, un senyor ViJazz, uns bons cafelitus, i una gran inauguració de les empalmades de la comarca amb un soparet previ d'allò més maco i uns diluvis universals com a mínim.
The show must go on amb una de Polaventula, una de Festival Calima, otra de Strombers i Sabor de Gracia als MonjosCityPogüel, Rovi en directe (i de pas, fer feliç a una persona molt especial), qui sap si alguns waikikis, boras o salous, festes majors and (cande)more.
Visca les vacances currantes, els Treballs de recerca sense començar, els blogs sense cap firma, les confessions de matinada i, sobretot, viva la vida.
http://www.goear.com/listen.php?v=0c509af
(by the way, entrada pel 4 d'octubre a Barcelona en mano)
M'encanta sortir al carrer de nit amb pantalons curts i tirants, amb xancletes i un bolso estiuenc. L'estiu s'olora als carrers vilafranquins, la gent és feliç (o potser només m'ho sembla a mi), hi ha parelletes per tot arreu, a les deu encara es poden veure els últims raigs del sol, i a les cinc i mitja de la matinada ja pots començar a veure les cares iluminades per aquesta mateixa llum. I, què cony, l'estiu m'agrada! I m'agraden les festes a l'aire lliure, els concerts sota la lluna, i assentar-me al nostre lloc màgic de Santa Maria i que passi alguna cosa especial, i jugar a cartes a l'herva de la plaça, i les converses llargues de birra en mano, i buscar els escaroles, i passar tardes xerrant a la terrassa d'una geladeria, i fer videos amb heli, i posar-me les ulleres lluminoses i... ai!
L'estiu ha fet que em decideixi d'una vegada per totes; he decidit que el meu estat d'ànim es podrà resumir en un viva la vida constant.
He decidit vestir-me de sol, de colors i d'alegria. Potser ho faig per amagar als que m'envolten aquella espina que encara tinc clavada i que va desapareixent poc a poc, però que la seva punta va entrant i entrant, i el que entra moltes vegades ja no surt (i sino que li diguin al del talón i les mongetes...). He decidit fer vida mitjanament sana, reduir el consum de substàncies estupefaents només al cap de setmana (i, a la llarga, al zero). He decidit afrontar els dies amb un ampli somriure, intentar acceptar tots els plans que em proposin, mantenir la ment ocupada, anar a treballar amb ganes, organitzar alguna sortideta amb els amics, veure el got sempre mig plè i intentar acabar d'omplir-lo, no amagar-me del sol, aquest any vull posar-me morena, estar amb gent que fa temps que no veig, dedicar temps a aquells que se'l mereixen i disfrutar tot el que pugui i més. He decidit valorar el que m'envolta, aprendre a acceptar que el passat queda en el record i que el que espero amb moltes ganes ja arribarà.
Després d'un brutal Viña valencianitu, van venir unes festes del barri, un senyor ViJazz, uns bons cafelitus, i una gran inauguració de les empalmades de la comarca amb un soparet previ d'allò més maco i uns diluvis universals com a mínim.
The show must go on amb una de Polaventula, una de Festival Calima, otra de Strombers i Sabor de Gracia als MonjosCityPogüel, Rovi en directe (i de pas, fer feliç a una persona molt especial), qui sap si alguns waikikis, boras o salous, festes majors and (cande)more.
Visca les vacances currantes, els Treballs de recerca sense començar, els blogs sense cap firma, les confessions de matinada i, sobretot, viva la vida.
martes 1 de julio de 2008
Viña 'o8
És dimarts 1 de juliol del 2008, i fa exactament 2 dies que vaig tornar de terres valencianes (Paiporta exactament).
Si li pregunteu a qualsevol persona que hagi estat al meu costat més de cinc minuts durant aquests dos últims mesos, us fareu una mínima idea de les ganes que tenia d'anar al Viña, tot i saber que a l'hora de la veritat no me n'hauria adonat i ja estaria obrint la porta de casa amb la Quechua 2 seconds penjada a l'esquena... i així va ser.
Dijous 26 de juny, 8:20 am... puja a renfe. Vilafranca - Barcelona amb una gran companyia que es dirigia a Isla Fantasia... començava tot de puta mare. Al metro, trobar-te un "novato" i ajudar-lo a arribar a la seva destinació... i ja estava a Nord, esperant una horeta per a que sortís el bus, amb un nus a l'estomac i intentant no imaginarme els tres dies que tenia per davant.
5 hores i mitja de bus, i tot el que va venir després va passar com els dos segons que triga en muntar-se la Quechua dels ous.
Cotxe, veins murcians, Bibi, calor, semi finals, amics de Castelló, que majeta es, La Gossa Sorda, litros a mort, Extremoduro (un dels millors moments de la meva vida, quan va sonar Golfa, i no diré perquè), Los Delinqüentes, dormir, despertar-se, on cony està?, més calor, veins nous, noves amistats, tienes bateria de nokia?, gasolinera, superdutxa, consum, batalla de gralles, birres, birres, birres, La Troba Kung-fu, birres, sopar, birres, i litros, lluita mexicana més falsa que un bitllet de duro, rastes, quiero un gorro, Canteca de Macao, litros, Muchachito Bombo Infierno, litros, Los Manolos, sabadellenc Dharma, eres una lolita mona, te invito a un cubata, La Pulqueria, The Locos, a las cinco donde has meado, bici, cotxe, "su piel, que me corro si me roza su piel, ay ay...", llit (i lo que sigue), dutxa, aire acondicionat, cotxe, acampada, calor, font, cartes, riure, birres, birres, birres, ha triunfao en todos los sentidos, consum, senyors violents jugant al domino, cubalitro sinco euros, jocs, monedes, beure, tajisima, hoy a muerte, hoy ceno kebab, me debes un masaje, eres una del grupo, bolis, calcomanias, logroño (NO RIMA), yo pegar hostia y tu mirar pa cuenca, fotos, fotos, Lagwagon, Narco, Albert Pla, NOFX, Bersuit, Amparanoia, Obrint Pas, Barón Rojo, dormir, dónde está?, metro, quiero un gorro!, Valencia, adios, adios, casa Clavelitos, riures, metro, bus, riures amb el conductor i l'altre, ahora me compraré un gorro... ay, que es domingo, renfe amb el demacre, t'has afeitaaat nooooo!, casa amb cotxe (gràcies tiiiiiiu) i... tornar a acostumar-se a tota aquesta merda, que m'està costant lo seu...
Gran, molt gran.
Moltes gràcies a tots.
Si li pregunteu a qualsevol persona que hagi estat al meu costat més de cinc minuts durant aquests dos últims mesos, us fareu una mínima idea de les ganes que tenia d'anar al Viña, tot i saber que a l'hora de la veritat no me n'hauria adonat i ja estaria obrint la porta de casa amb la Quechua 2 seconds penjada a l'esquena... i així va ser.
Dijous 26 de juny, 8:20 am... puja a renfe. Vilafranca - Barcelona amb una gran companyia que es dirigia a Isla Fantasia... començava tot de puta mare. Al metro, trobar-te un "novato" i ajudar-lo a arribar a la seva destinació... i ja estava a Nord, esperant una horeta per a que sortís el bus, amb un nus a l'estomac i intentant no imaginarme els tres dies que tenia per davant.
5 hores i mitja de bus, i tot el que va venir després va passar com els dos segons que triga en muntar-se la Quechua dels ous.
Cotxe, veins murcians, Bibi, calor, semi finals, amics de Castelló, que majeta es, La Gossa Sorda, litros a mort, Extremoduro (un dels millors moments de la meva vida, quan va sonar Golfa, i no diré perquè), Los Delinqüentes, dormir, despertar-se, on cony està?, més calor, veins nous, noves amistats, tienes bateria de nokia?, gasolinera, superdutxa, consum, batalla de gralles, birres, birres, birres, La Troba Kung-fu, birres, sopar, birres, i litros, lluita mexicana més falsa que un bitllet de duro, rastes, quiero un gorro, Canteca de Macao, litros, Muchachito Bombo Infierno, litros, Los Manolos, sabadellenc Dharma, eres una lolita mona, te invito a un cubata, La Pulqueria, The Locos, a las cinco donde has meado, bici, cotxe, "su piel, que me corro si me roza su piel, ay ay...", llit (i lo que sigue), dutxa, aire acondicionat, cotxe, acampada, calor, font, cartes, riure, birres, birres, birres, ha triunfao en todos los sentidos, consum, senyors violents jugant al domino, cubalitro sinco euros, jocs, monedes, beure, tajisima, hoy a muerte, hoy ceno kebab, me debes un masaje, eres una del grupo, bolis, calcomanias, logroño (NO RIMA), yo pegar hostia y tu mirar pa cuenca, fotos, fotos, Lagwagon, Narco, Albert Pla, NOFX, Bersuit, Amparanoia, Obrint Pas, Barón Rojo, dormir, dónde está?, metro, quiero un gorro!, Valencia, adios, adios, casa Clavelitos, riures, metro, bus, riures amb el conductor i l'altre, ahora me compraré un gorro... ay, que es domingo, renfe amb el demacre, t'has afeitaaat nooooo!, casa amb cotxe (gràcies tiiiiiiu) i... tornar a acostumar-se a tota aquesta merda, que m'està costant lo seu...
Gran, molt gran.
Moltes gràcies a tots.
Concert d'Extremoduro.
miércoles 4 de junio de 2008
decidió que estaba hasta las tetas de poetas de bragueta y revolcón
Estic cansada de tòpics i de tabús.
Estic cansada dels típics "és que tots els tios sou iguals" o "és que totes les ties sou molt complicades".
Estic cansada de les generalitzacions i de la batalla de sexes.
Estic cansada de la impossibilitat de certa gent d'entendre l'amistat entre un home i una dona.
Estic cansada de que la gent no pugui parlar obertament de sexe, dient les coses pel seu nom.
Estic cansada de que després de dir "Jo em masturbo", a la gent se'ls quedi cara de gilipolles i no tinguin res més a dir que un "Si? En serio?"
Hola? I després la societat ha avançat tant, després tothom es fa el modern amb els pantalons estripats i les ulleres que es portaven fa vint anys.
Avui he estat parlant amb una amiga, perquè ha dit la típica frase de "És que només pensen en sexe, sempre fan igual."
En aquell moment no he pogut callar, i li he preguntat "I tu, no hi penses?"
"No."
"No m'ho crec."
"Potser sí, però no tant com ells."
Ara resulta que les dones tenim la capacitat d'introduir-nos al cap de la resta de mortals, gràcies.
Però la conversa ha continuat...
"No crec que això sigui exactament així, mira que et dic."
"Clar que sí, i ells mateixos ho diuen. Jo també accepto que em passo la vida criticant a l'altra gent, com fan totes les ties quan es troben, i què? És la naturalesa de cada sexe."
"Jo quan quedo amb algú no és per criticar, i em sembla que soc una tia, de moment!"
"De moment? És que estas pensant en canviar-te de sexe? No ho facis mai, això! Tothom sap que les dones som superiors!"
Be, suposo que la conversa ho diu tot, però si em permeteu un petit incís, jo no distingeixo entre home/dona, sino entre persones (en general), cada una amb una personalitat diferent, amb uns pensaments diferents (ja sigui el sexe o Maria Dolores Fuertes de Barriga, sapsunamicaquèvulldir?), amb unes qualitats diferents i totes aquestes coses que els professors i els pares (a no ser que siguin uns racistes i uns xenòfobs de cuidado) ens han intentat inculcar des de petits i bla bla bla.
Això sí, he de reconèixer que quan li explico un problema als meus amics del sector masculí (i he de reconèixer que a algunes noies també, vaaaale d'acueeeerdo! :D) m'animen i em fan veure-ho tot des d'una perspectiva més senzilla, però quan ho faig amb el sector femení, veureu com al final acabeu més tristos/emprenyats/elquesigui. I sinó, feu la prova.
Estic cansada dels típics "és que tots els tios sou iguals" o "és que totes les ties sou molt complicades".
Estic cansada de les generalitzacions i de la batalla de sexes.
Estic cansada de la impossibilitat de certa gent d'entendre l'amistat entre un home i una dona.
Estic cansada de que la gent no pugui parlar obertament de sexe, dient les coses pel seu nom.
Estic cansada de que després de dir "Jo em masturbo", a la gent se'ls quedi cara de gilipolles i no tinguin res més a dir que un "Si? En serio?"
Hola? I després la societat ha avançat tant, després tothom es fa el modern amb els pantalons estripats i les ulleres que es portaven fa vint anys.
Avui he estat parlant amb una amiga, perquè ha dit la típica frase de "És que només pensen en sexe, sempre fan igual."
En aquell moment no he pogut callar, i li he preguntat "I tu, no hi penses?"
"No."
"No m'ho crec."
"Potser sí, però no tant com ells."
Ara resulta que les dones tenim la capacitat d'introduir-nos al cap de la resta de mortals, gràcies.
Però la conversa ha continuat...
"No crec que això sigui exactament així, mira que et dic."
"Clar que sí, i ells mateixos ho diuen. Jo també accepto que em passo la vida criticant a l'altra gent, com fan totes les ties quan es troben, i què? És la naturalesa de cada sexe."
"Jo quan quedo amb algú no és per criticar, i em sembla que soc una tia, de moment!"
"De moment? És que estas pensant en canviar-te de sexe? No ho facis mai, això! Tothom sap que les dones som superiors!"
Be, suposo que la conversa ho diu tot, però si em permeteu un petit incís, jo no distingeixo entre home/dona, sino entre persones (en general), cada una amb una personalitat diferent, amb uns pensaments diferents (ja sigui el sexe o Maria Dolores Fuertes de Barriga, sapsunamicaquèvulldir?), amb unes qualitats diferents i totes aquestes coses que els professors i els pares (a no ser que siguin uns racistes i uns xenòfobs de cuidado) ens han intentat inculcar des de petits i bla bla bla.
Això sí, he de reconèixer que quan li explico un problema als meus amics del sector masculí (i he de reconèixer que a algunes noies també, vaaaale d'acueeeerdo! :D) m'animen i em fan veure-ho tot des d'una perspectiva més senzilla, però quan ho faig amb el sector femení, veureu com al final acabeu més tristos/emprenyats/elquesigui. I sinó, feu la prova.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
