no somrius no vius

Dies de reflexions, de pensar què val la pena i què no, dies de llàgrimes i somriures, d'adonar-se de moltes coses, de deixar de patir, de tornar començar una vida que feia mesos que haviem deixat enrera, de petons i mossegades, d'esmorzars al llit, de dormir molt poc, de veure a gent que feia temps que no veia...
Ja començava a pensar que la vida no era una muntanya russa, i que si ho era la meva feia molt de temps que estava pujant sense parar i que allò no podia ser pas... i arriba un dilluns, intentes recuperar (moltes) hores de son estirada al sofà, i una trucada t'avisa que la gran baixada acaba d'arribar, que t'agafis on puguis o sortiras volant. Però mentre baixes a marxes forçades, sents un aire fresc a la cara i penses que allò no està tan malament, i tampoc pots arribar més enllà del terra... saps que tornaràs a pujar, ho tornaràs a fer perquè no tens més remei; ja t'has acostumant a les bones vistes...
I ara torna la rutina, i jo em queixo, m'indigno, tanco els ulls molt fort dessitjant tornar a mitjans de juny, tremolo quan veig bolígrafs, papers quadriculats... i a sobre he notat que torno a mirar el mòbil sempre, continuament... mala senyal. Molt mala senyal... no vull tornar a ser dependent de res ni ningú.
Però ves, he de dir que sóc feliç, que duc un somriure pintat amb pintura permanent i que brilla a la obscuritat, que tinc una capsa plena de Ferrero Rocher al meu costat, que estic escoltant el CD nou d'Extremoduro i que aquest dissabte veurem La Pegatina per segon cop aquest estiu... i quines ganes. Akjndsakjhuj!