sóc una puta.

Puta apatia.
Si, puta apatia de merda.
Apatia durant 22 hores al dia. Les 2 hores restants són quan tinc somnis pujadets de to. Que si, que en tinc, en tinc molts i just quan ha de sonar el despertador. Puto despertador. I tinc més somnis, sí, però els altres no em fan sentir res, simplement apatia, pura apatia, o ganes de plorar. O simplement no me'n recordo. Puta memòria.
I ja s'ha acabat l'estiu(às), puta tardor. Putos dilluns... i dimarts, dimecres, dijous i divendres. Puta pluja (i mira que m'agrada, doncs ara puta). Puta tornar a casa a les 10 del vespre i tenir munts de feina per fer. Puta feina. Putos ulls humits. Putes cançons tristes...
Ara ha arribat el moment on toca replantejar-s'ho tot. Passat, present i, sobretot, futur. Passat semi genial fins al moment, present amb molta pressió i estrés per tot arreu, futur moooolt incert... i molta apatia acumulada. Tota la que no ha aparegut durant l'any, treu el cap ara. Puta apatia, collons.
I, què cony, ho diré, perquè me'n moro de ganes, i perquè... sí. Sembla que tothom al meu voltant s'hagi posat d'acord per trobar l'amor. Amor d'aquell encarmelat i enganxós que mola tant quan el vius des de dins però que si el veus des de fora et fa morir-te de fàstic i enveja. Sí, vosaltres, tots i cadascun de vosaltres em feu fàstic i enveja. Més enveja que fàstic.
Putos dies dolents que fan pensar en absurditats. Putes setmanes dolentes, en el meu cas. Putes classes, putes 8:30 del matí, puto no dormir a la nit i puta perdre hores intentant fer la siesta sense èxit.
Això sí, he deixat de ser pastissera d'una vegada per totes... hola diumenges dormint la mona, benvinguts sigueu després de 2 anys i 5 mesos. That makes me happy.
Puta jo i puto/a qui hagi arribat fins al final d'aquesta puta pataleta d'adolescent (sí) que m'ha agafat de cop i volta. Me'n vaig en companyia de Clara Campoamor. Puta Clara Campoamor.

no somrius no vius

Dies de reflexions, de pensar què val la pena i què no, dies de llàgrimes i somriures, d'adonar-se de moltes coses, de deixar de patir, de tornar començar una vida que feia mesos que haviem deixat enrera, de petons i mossegades, d'esmorzars al llit, de dormir molt poc, de veure a gent que feia temps que no veia...
Ja començava a pensar que la vida no era una muntanya russa, i que si ho era la meva feia molt de temps que estava pujant sense parar i que allò no podia ser pas... i arriba un dilluns, intentes recuperar (moltes) hores de son estirada al sofà, i una trucada t'avisa que la gran baixada acaba d'arribar, que t'agafis on puguis o sortiras volant. Però mentre baixes a marxes forçades, sents un aire fresc a la cara i penses que allò no està tan malament, i tampoc pots arribar més enllà del terra... saps que tornaràs a pujar, ho tornaràs a fer perquè no tens més remei; ja t'has acostumant a les bones vistes...
I ara torna la rutina, i jo em queixo, m'indigno, tanco els ulls molt fort dessitjant tornar a mitjans de juny, tremolo quan veig bolígrafs, papers quadriculats... i a sobre he notat que torno a mirar el mòbil sempre, continuament... mala senyal. Molt mala senyal... no vull tornar a ser dependent de res ni ningú.
Però ves, he de dir que sóc feliç, que duc un somriure pintat amb pintura permanent i que brilla a la obscuritat, que tinc una capsa plena de Ferrero Rocher al meu costat, que estic escoltant el CD nou d'Extremoduro i que aquest dissabte veurem La Pegatina per segon cop aquest estiu... i quines ganes. Akjndsakjhuj!

un any més...

...de Festa Major Vilafranquina.

La setmana del 25 d'agost tot començava a ser palpable; sortir al carrer i veure les cares de la gent, començar a veure els aparadors amb mocadors vermells i verds amb puntets blancs, sentir les gralles de la capta pels carrers i, si hi posaves una mica d'imaginació, ja podies olorar la pòlvora dels diables i escoltar les cançons dels balls... l'únic tema que ocupava tant boques com cervells era la Festa Major més esperada i estimada de l'estiu.
I com no, aquí les festes no comencen el dia indicat, sino un parell de nits abans per anar obrint boca... ole pels Falconetis, que van fer de la nit del 27 una gran nit en companyia de l'Orquestra Mitjanit, anticipant-nos als seus 50 i a la festa grossa que ja podiem anar olorant.
Després va venir la del 28, i amb ell el pregó (que no vaig escoltar per qüestions de curro...) el primer festival de música vilafranquina amb Cesk Freixas, W.A.R, Musaranya i no se quins més... la veritat és que no vaig parar massa atenció perquè les converses amb gent que m'envoltaven estaven sent massa especials com per fotre'm a mirar a un escenari uns quants pirats com llancen berridos a tort i a dret demanant l'independència i tot això... a mi aquest rotllo no em tira massa.
Total, ja havia arribat el dia 29, i m'encantaria poder explicar-lo com el 99% dels vilafranquins: a les 12 a plaça a punt per escoltar la Tronada i veure la primera cercavila, però ho hauré de fer des del punt de vista d'una currante... be, de fet des del d'una idiota integral: sentint el maleït pip pip d'una caixa de supermercat. No hi ha més. Però tampoc hi ha menys. I així tot el dia, mentre esperava que fossin les 10 de la nit per sortir d'aquell antro i començar a repartir candela.
Podria començar a explicar tot el que ha passat aquests 5 dies, i tot el que ha significat per a mi, però ara mateix m'acavo de llevar (a les 5 de la tarda) i vaig amb calces. No és una excusa, ho se, però simplement tinc zero ganes de fer-ho, així que només diré que la cosa prometia, i va cumplir al 120%.
Ara toca centrar-se mínimament, que ha estat un estiu amb molta festa, molta rumba, molt d'alcohol, molta gent maquíssima i molt de tot... be, menys TREC. Toca solventar la crisi post-festa major amb molt d'amor en vena, moltes pel·lícules monyes, i amb festa grossa els dos caps de setmana que queden i que faran que el dia 15 tinguem una encara més gran (si es pot) depressió post-(súper)vacacional, perquè vulguis o no, aquestes han estat unes súper vacances.